Il crater dal vulcan
Pertge litteratura? Pertge questas catedralas da patratgs, sche la realitad sa derscha en l’inimaginabel? Ston ins propi descriver il mal, opponer l’utrò a la sventira, raquintar istorgias da la desperaziun? Mintgatant ma dumond jau, giond sco nus tuts en las stretgas da l’existenza, sche la tragica da noss temp combel da conflicts na pretenda betg che nus chalian d’interagir secretamain cun nossa imaginaziun, che nus serrian finalmain noss cudeschs per far cumplainamain e curaschusamain frunt a l'ardur da l'enfiern. N’è leger betg volver il dies a la realitad? N’è scriver betg skizzar autras lingias che quellas ch'èn noss destin, autras vias che quella sut noss pes, la quala nus stuain – malgrà tut – suandar? Sche l’urden etablì u il dischurden ch’ans vegn preannunzià, ans po parair uschè implacabel e cun quai uschè inadmissibel, èsi alura cunvegnent d’al guntgir e da fugir sin il palpiri?
Gia avant dus tschientaners ha Hölderlin tschentà la dumonda eterna dal wozu: «Pertge poesias en temps da miseria?» El na saveva betg anc che las poetas ed ils poets e la miseria vegnissan a s'inflammar anc adina da cuminanza, d’ina erupziun a l’autra.
Tuttina ma deditgesch jau adina puspè a quests scutinims carmalants dals cudeschs, e là chat jau adina respostas al «pertge» che smanatscha fin a nossa perseveranza da viver. Ed adina guard jau quant fitg che quest interval insuperabel, questa cesura respectivamain quest gieu tranter il pled ed il mund, ma permetta da tegnair la dira. «Nus faschain novas punts / sur foss vegls», scriva Klaus Merz en sia poesia1, e nus chaminain sin questas punts, lecturas e lecturs, levgiads tras questa suspensiun provisorica dals turments, tras quest sguard da surengiu sin quai ch’il filosof Philippe Lacoue-Labarthe numna «l’immensa e l’insupportabla banalitad da noss temps». Leger n’è betg volver il dies a l'ardur da la realitad, mabain traversar sin la suga il crater dal vulcan.
E tut questas punts che nus avain traversà cun Francesca Baranzini, Christa Baumberger, Dominique Bressoud, Matthias Lorenz, Arno Renken, Elise Schmit, Niccolò Scaffai e Rico Valär, ans han manà lunsch suror l'orizont helvetic – ch’è uschè stretg ch’il pli pitschen pass para d’al surpassar – e lunsch suror ils geners e las linguas. La litteratura svizra exista numnadamain mo en il plural. Sin quests piogns construids da l’imaginaziun avain nus scuntrà anc autras dumondas. Pon ins raquintar in agen passà ch’ins n’ha betg gì? Pon l’amicizia e l’absurditad s’accordar per crear ina nova realitad? Pon ins raquintar da l’America en tudestg svizzer? Exista ina cuntrada davos la carta postala? Pon ins scuntrar in’antenata sur ils tschientaners or? Pon ils animals avair nossas regurdientschas? Pon ins raquintar la guerra cun ina vusch d’uffant?
Gea, set giadas gea ans conferman cun curaschi las ovras che nus avain decidì d’undrar quest onn, suenter plirs mais da lectura e suenter plirs dis da debattas vaira ardentas. E turnads da questas novas punts, essan nus finalmain puspè descendids en il crater da la realitad ed avain ditg a sia «immensa ed insupportabla banalitad»: ti n’es betg la clasira dal mund, i dat adina in utrò.
Thierry Raboud
1 «Wir spannen neue Brücken / über alte Gräben», translaziun libra
